Un dia de principis de Juny, any 1998

Acabe de veure’l!
Acabe de veure’l i tinc ganes de cridar i contar-ho a tot el món.
Havia de pensar alguna cosa, si no actuava, i prompte, s’acabaria el curs de l’últim any de carrera i ja no el tornaria a veure. Ja no tindria excuses per quedar-me bocabadada mirant-lo simulant que reflexione sobre la literatura catalana, sobre les seves explicacions, els seus exemples, Colometa i el seu marit, i no sobre els seus ulls.
Per això vaig pensar en un plà. Fer d’alumna-pelota. Si, ho faria. Vaig cercar un poema addient per a presentar com a treball optatiu: un comentari de text. Així que estudiant l’obra completa de Joan Salvat-Papasseit vaig trobar una poesia perfecta per als meus propòsits: suggerent, però no directa, intel•ligible però no sospitosa, ni massa eròtica ni massa sentimental. Era aquesta:

“i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner
que la vull presonera:
Aquest matí que una flor m’ha posat
li deia així
baix baixet
a l’orella:
Sota els teus ulls, és un bes el que em plau.”

Aquesta era perfecta perquè explicava tot el que volia. No més. I tant.
Una vegada acabat el meu comentari de text que, per cert, pense que està prou bé, vaig assistir a la classe d’ahir i li vaig dir que li ho volia entregar, però ell de seguida, com si tingués presses (en plural), em va contestar que no, que millor que el portara al seu despatx al dia següent a les 9’30 a. m. “que estaríem sols”.
Clar, les meves joves hormones van començar a fer un repartiment de confeti, globus i serpentines per allà dins. No m’ho podía creure! Vol que estiguem sols?! Molt bé, ara veuràs, he pensat tota valenta. Et vas a enterar.
Així que avui he hagut de rebuscar pel fons del meu armari i pels llocs que queden buits dels caixons (meravellosos amagatalls), per treure una super-mini-falda que m’he posat expressament per a l’ocasió. Insinuant, com la poesia.

Només entrar al seu despatx se m’ha quedat mirant les cames des de l'altra part de la taula. (Si! No es pot negar, em mirava les cames!). I quan me n’he adonat dels poders de la mini, m’he posat nerviosa, molt, i se m’han caigut tots els llibres i carpetes que portava. Com a patosa que sóc se m’ha caigut tot: la carpeta, l’agenda, el llibre... la moral, el cervell, el cor... I ell m’ho ha recollit tot acompanyant-se del seu somriure i sense deixar de mirar-me les cames, ara de més a prop.
En aquest moment jo estava tan nerviosa que no podia pensar en res, se m’havia oblidat com s’envien les ordres des del cervell per a parlar, com funciona el mecanisme dels passos al caminar i com s’activa el reflex de prensió que adquireixen els nadons durant el primer mes de vida.
El cas és que, amb molta presa li he deixat el comentari a sobre la taula i, com que ja tenia prou, me’n he anat i no recorde què paraules sense sentit he dit. Jo ja tenia prou, m’havia mirat les cames! Suficient per a somiar durant un parell de setmanes.
I estic histèrica perquè avui és l’últim dia de classe i estic desesperada perquè aquesta vesprada... el veuré potser per última vegada! I aquesta vesprada en classe... (espere que em torne a mirar les cames!) Perquè en vint anys de somnis no he tingut prou de vida.

Mai havia actuat d’aquesta manera, però m’he vist en una situació límit, havia d’anar així si volia aconseguir alguna cosa, almenys ho he intentat. Almenys li he donat pistes. A més a més, estic a final de curs, de carrera, de classes, dels millors moments de la meva vida!!!

I tinc ganes de cridar!!!!

I potser (només potser?) m’estic fent il•lusions inútils, potser tot és mentida, potser ell no m’estima... (Segur!) Però m’assegure a mi mateixa que no deixaré de ser feliç per res del món, que passe el que passe!

Signat: una que tenia vint anys.

(imatges d'internet)

Ajuda a Haití

No canviem de canal,

no mirem cap altre lloc,

no quan moren nens.

No tanquem els ulls davant una tragèdia com aquesta.

Actuem com ens agradaria que feren amb nosaltres.

Plorem amb ells.

"Raça", cultura i lambrusco

Desprès d'una vesprada de música a casa d'una amiga, li direm Raquel, vam decidir anar a sopar amb les nostres parelles, i allí, en un restaurant d'un simpàtic italià amb simpàtica barba i envoltats de menjars deliciosos i lambrusco tint, de sobte ens vam veure immersos en d'una discussió-conversa d'allò més acalorada. Aquestes són les millors, aquelles converses que aconsegueixen treure les opinions més apassionades que amaguem, les que ens fan pujar una mica el to de veu i les que provoquen que les taules del costat es giren per cotillejar.

No se sap com, vam començar a parlar de les glaciacions, la història de la humanitat, l'home de Neanderthal, l'aparició del llenguatge i altres temes sense resoldre. Segurament la culpa era meva, perquè sense adonar-nos sempre dirigim la conversa cap a temes que ens interesen i, si trobe a algú que em segueixca el rotllo pot derivar la conversa fins a temes insospitats.

El cas és que va sortir el tema del concepte de "raça" i jo vaig treure la part més vehement de mi mateixa defenent la meva postura. Eren tres contra una i no vaig baixar del carro. Però tampoc els vaig convèncer.

No se sap com, i influenciada pels meus estudis d'antropologia encara sense acabar (com es pot comprovar), vaig començar a dir que no era correcte, actualment, la utilització del concepte de "raça", que en el seu lloc hauríem de dir cultura. Bé, més que cultura seria més correcte parlar d' ètnia. Perquè aquest falç concepte es refereix a classificacions d'aspectes o característiques físiques de les persones que no ténen sentit en l'actualitat a causa de la gran variació, mobilitat, migracions, etc. amb que ens trobem. Les meves paraules no van ser exactament aquestes, cal afegir la influència del lambrusco que va aportar algunes variacions a la meva versió, així com falta de vocalització, to de veu inadequat, i no recorde què més.

Així que, tal i com vaig prometre a l'home de la meva amiga, li direm Joan, he buscat l'article que et deia que defenia i demostrava la meva opinió i el meu rebuig cap al concepte i l'existència de "races humanes". Es diu "raza e historia" i és de Claude Lévi- Strauss, antropòleg belga que va faltar fa pocs mesos. En ell explica molt millor que jo la relació entre aquests dos conceptes.

Però també hi ha altres motius per a la meva postura, i d'una part de científics i antropolegs actuals, que intentaré resumir:

- En primer lloc, la diferència genètica que hi ha entre els sers humans actuals és mínima, tan petita que molts biòlegs es neguen a afirmar la existència de races en les persones (no passa com en els gossos, Joan). Es basa en descripcions físiques aparents, sense fundament biològic.

- Em negue a utilitzar la paraula "raça" per la concepció racista de l'ús d'aquest terme que sempre ha tingut. I no vull dir que qui utilitze el terme siga racista, no, ja sé que no, però, per a mi, és més correcte parlar "d'ètnia".

- No es poden classificar les "races" per la falta de rigor i validesa taxonòmica. Les característiques que defineixen les "races" que ningú sap contabilitzar, són imprecises i arbitraries.

- Hi ha moltes més cultures (millars) que "races" humanes (unitats) i, sovint dintre d'una mateixa cultura podem trobar vàries "races".

- En 1950, la unesco va recomanar substituir la noció de "raça humana", considerada no ciéntífica i confusa, per la d'ètnia, basada més en les diferències culturals (llengua, religió, costums, etc.)

- Experiments desenvolupats sobre el cos congelat d'Otzi (la momia natural més antigua que es coneix) indiquen que és gairebé impossible determinar la "raça" d'un individu a travès de la genètica, per tant el concepte de raça és un concepte buit.

- L'intent de definir races implica d'alguna manera la existència d'una puresa racial, exemplificada per individus "tipus" dels quals trobem pocs models. Un blanc hauria de tindre: pell clara, ulls clars, cabell clar i llis, faccions estretes... però jo sóc de cabell castany (les metxes no conten?), arrissat, pell molt morena en estiu, ulls marrons... massa barreja: no encaixe. I tu ets: ulls clars, pell clara, cabell moreno (te pillé!) tampoc encaixes. Aleshores què som nosaltres? Per on tallem? Va, vinga, aquestes són característiques massa superficials com per a tenir-les en compte!

- Els avanços de la genètica indiquen que les diferències genètiques entre grups son biològicament insignificants; existeixen variacions genètiques més clares a l'interior de grups anomenats de la mateixa"raça" que entre altres. No hi ha un sol gen que diferencie clarament una "raça" d'altra. a més a més tota la quantitat de variació genètica present en la espècie humana, es troba en qualsevol població humana i en qualsevol part del món. Això ho he llegit a un article molt interessant que he trobat ací, i també en aquesta notícia.

I crec que ja he explicat totes les meves raons, senyors, espere haver-me explicat millor que l'altra nit i ja que estic, aprofite per demanar disculpes per tots aquells moments en els que em pose insistent en algún tema o que em pose a discutir amb David... encara que ja sabeu que seguiré fent-ho, sempre que hi haja lambrusco, amics i conversa.

Escrit a mà

Once

Una bona recepta per passar una bona estona a casa, tranquil·lament, amb companyia o sense, i si fa fred, millor.
No penseu que és un pastelón més del tipus: "xic coneix a xica-xic perd a xica- xic recupera a xica." No nonono no , qué va. Aquesta és una història que podria haver passar perfectament, de fet, crec que a mi m'ha passat alguna vegada! (o dues).

Bé, el cas és que ens trobem a un músic de carrer, que interpreta les seves pròpies cançons, fins que una noia se li acosta cercant conversa. M'encanten les imatges i l'escenari de cada moment, sobre tot quan van pel carrer: ell amb la guitarra de forats, ella amb l'aspiradora trencada.
Ell li demana que l'acompanye al piano amb algunes cançons que ha compost, i així formen un grup que sona molt bé.

Aquesta és una pel.lícula que recomane per molts motius. Conté una sutil.lesa inesperada, té música, sentiments, realitat i tendresa. El director és l'irlandès John Carney, i els intèrprets són cantants al mateix temps i ténen unes veus precioses: Glen Hansard i Markéta Irglová.

M'encanta ella, el seu personatge: una dona realista, responsable, conscient del seu paper al món, de les seves obligacions, amb els peus a terra... però que amaga grans sentiments que ningú sap, només s'intueixen. una pianista sense piano.

Ell: sommiador, melancòlic, que viu al passat i es lamenta de la seva sort. Un artista de carrer amb molt de talent.

La peli: Va ser guanyadora d'un òscar a la millor cançó, encara que no és coneguda i va passar completament desapercebuda per a la gran crítica. Es va donar a conèixer en el festival de "Sundance" al 2007.

Un paisatge: quan ell es recorda tocant en un camp ple de margarides groges silvestres.

Objecte: la guitarra de forats.

Moment: quan ell li pregunta com es diu en txec "¿Le quieres?" i després ella li respon: ''miluhu tebe''.

Òpera al mercat

Un dia qualsevol, de bon matí, vas a comprar el pà, passes pel mercat i enmig de l'olor a carn i verdures, et trobes amb açò:

Així sí que aniria tots els dissabtes a comprar!

No sé de qui va ser la idea, però em sembla genial, és una forma d'acostar la música a tothom, divertida i senzilla. M'hagués agradat estar allí per poder afegir el meu aplaudiment.

Qui sap on ens pot sorprendre la música la propera vegada!?

L'encenedor de paper

Vaig caminant pel carrer, un carrer molt transitat i amb una gran vorera, ampla i plena de gent que va carregada de bosses, totes iguals, del mateix color que les bosses que fan publicitat d’un conegut magatzem.

De sobte, un olor a cafè acabat de fer m’atura i em fa tancar els ulls. No pot ser que siga el mateix olor que setmanes abans sentia mentre Didier em deia que era bonica. Estàvem a una cafeteria de potser tres metres quadrats, allargada i asfixiant, sense finestres ni sortides d’aire, però amb olor a cafè i a cigarreta mal apagada.

Quasi no me’n adone que estic fent embossament de peatons, fins que algú m’espenta i diu “perdone”. Deuria de continuar caminant, doncs sé que estic a punt d’arribar tard a la meva cita, però a l’últim moment canvie d’opinió. “Són només cinc minuts”, pense. Demane un cafè sol al cambrer, sense sucre. Aquest em mira amb ulls negres i misteriosos i em somriu amablement.

De sobte veig que sobre la barra hi ha uns paperets cridaners amb imatges d’un concert de jazz. Els agafe, semblen útils com a senyals de lectura. “Aquesta és la programació que tenim de música en directe dels dijous per a aquest mes i el següent”, m’informa “Ulls-negres”. He de tornar a aquest bar, precís, pense mentre amague amb cura les senyals de lectura al bolso. Només una pregunta em dóna voltes al cap: “Com s’ho faràn per fer entrar tota una big band en tres metres quadrats?!”. Però als dos segons aparte els dubtes, segur que ténen alguna porta camuflada a una paret, amagada darrere de qualsevol pòster que fa que aparega tot un escenari invisible i ple de llums violetes.


Una camioneta amb una inscripció en color fosforescent s’atura al semàfor que hi ha enfront de la porta del bar. Més bosses del mateix color passen ràpidament i desapareixen.
Apure el cafè i observe el “poso” que queda intentant revelar el meu futur... Crec que és ben clar: “arribaràs tard!”. Val, si vaig a arribar tard, almenys deuria portar-li un regal a mode de disculpa. Això és! Què gran idea! Pague i marxe ràpidament, sense acomiadar-me d’Ulls-negres. Quina bona sort he tingut al trobar-me just al costat d’un gran magatzem molt prestigiós. De segur que ací trobe un regal que em disculpe i aconsegueixc robar-li un somriure a la meva cita, sempre tan puntual...
Entre, “uff quanta gent! He de ser ràpida!”.

Una mica marejada per la multitud de gent, colors i llums, passe directament a la secció de llibres. Si, aquest és, el que està a l’estant més visible, aquest de segur que li agrada. Compre. Marxe. Aquesta vegada no hi havia cap Ulls-amables, només uns Ulls amb aquest dibuix: “$”.

Ràpidament esquive a la gent que passa pel voltant, la vorera sembla un camp de batalla per veure qui adelanta més, però jo sóc ràpida i no deixe que ningú em passe.
Metro. Parada. Surto a l’exterior i... La cara llarga de la meva cita m’espera impacient, i sense rastre de somriure. Abans de deixar-me explicar em diu “Se pot saber on cony estaves?!”. De sobte me’n adone, mire al meu voltant i comprove que continuen passant les bosses i les persones, totes són del mateix color, mire avall, jo també en porte una del mateix color! Al mateix temps passa una camioneta amb una inscripció fosforescent que diu: “Compra el millor regal: L’encenedor de paper”, just el mateix llibre que jo he comprat i que ara li done a la meva cita. “Per què em compres aquest llibre? Ja l’he llegit fa setmanes! Per què arribes tard? Porte tres quarts d’hora esperant!”. “Ha estat la suggestió”, conteste, “Vols que anem a un concert de jazz dijous per la nit?”

Els Papalagi

Sovint, davant la observació d’altres cultures completament diferents a la nostra, de la seva forma de vida, d’ésser, de pensar, ... ens sorprenem. I resulta curiós com immersos al nostre etnocentrisme, sempre pensem que allò nostre és el millor, el més còmode, el més lògic. D’aquesta manera, resulta senzill dir que la globalització és el procés inevitable que permetrà a totes les cultures que no són com la nostra, gaudir de totes aquelles comoditats que tenim i elles no. Els obrirem els ulls al nostre saber, perquè pensem que són com xiquets, i és deure nostre, com a civilització “superior” i “avançada” que som,ensenyar-los a viure, a pensar.

Si alguna vegada has pensat d’aquesta manera, potser davant aquest llibre, i després d’haver-lo llegit, és clar, et planteges algunes coses.
El senyor Erich Scheuermann, es va dedicar a reunir uns discursos que ell havia escoltat dir a un cap d’una tribu de la Samoa, anomenat Tuiavii de Tiavea, on explica amb les seves paraules, després d’haver fet un viatge per l’Europa dels anys 1930, com són els homes blancs que ell anomena Papalagi.

Al llibre podem trobar molts arguments que ens descriuen amb molta saviesa i, sobre tot, crítica. Així, primer parla del nostre mode de vestir, i es sorprèn de la quantitat de “tapalls” que portem a sobre; i explica que nosaltres, els Papalagi, tenim la fixació de cobrir tot el cos i de portar quantitat de coses a sobre. No entén perquè les dones, que tenen un cos tan bell, han d’anar sempre tapades (bé, situem-nos als anys 30-50), i es cobreixen tant, diu, que els homes es passen tot el dia pensant en el cos de la dona, fins arribar al punt de la obsessió. Per ell tot és més senzill, perquè des de petit ha observat el cos de les dones de la seva tribu i no té necessitat de pensar com serà.

A continuació fa una reflexió sobre els diners, allò que més s’estimen els Papalagi, sempre pensant en els diners. Es sorprèn del fet que no pot trobar res que siga gratis, tot es paga. Bé, ell diu que només ha trobat una cosa que sí que ho és: l’aire per respirar, encara que no està segur de si algun dia es pagarà per ell. Tuiavii diu que és trist comprovar com un home que és ric no sap mai si els seus amics l’estimen de veritat o només pels diners. Segons ell quasi sempre és per aquesta segona raó. I aquest fet també turmenta els Papalagi. Segons ell, no és molt honorable portar moltes cordes amb closques i conquilles, perquè no ens deixen respirar ni fer els moviments naturals que el cos necessita fer. Ell diu que segons els Papalagi, qui no té diners és pobre i infeliç, però no pot evitar comparar els seus germans que tenen la pell brillant i els ulls plens de lluminositat, amb els homes que ell ha vist, pàl•lids, tristos, però “rics.” De veritat són pobres ells? No ho creu.

Després també explica altres formes de pensar, curioses, com per exemple els possessius “meu” i “teu”, perquè ells no tenen dues paraules diferents per a dir meu o teu, solament necessiten una, que té el mateix significat. Aquesta diferència de vocabulari en particular, em sembla preciosa, per què l’hem de destruir?

Per últim, reproduiré un fragment que també pot servir de reflexió:

“La vida del Papalagi es muy parecida al viaje en bote de alguien a Savii (de viatge), alguien que desde el momento de zarpar está pensando: ¿Cuánto tiempo me tomará llegar a Savii? Él piensa y no se da cuenta del amistoso panorama por el que está viajando. Por el lado izquierdo, percibe una cordillera. Tan pronto como la han visto sus ojos ya la ha encerrado en su mente. ¿Qué habrá detrás de esa montaña? Quizás un desfiladero estrecho y profundo. Con todos esos pensamientos no puede unirse al cantar de los jóvenes remeros. Tampoco se da cuenta del parloteo feliz de las doncellas. Inmediatamente después de pasar la bahía con sus cordilleras, un nuevo pensamiento empieza a importunarle. ¿Se levantará una tormenta, antes de la caída de la noche? Sus ojos escrutan los claros cielos en busca de nubes. Todo el tiempo pensando en la tormenta que podrá venir. La tormenta no llega y al caer la noche llegan a Savii. Pero él tiene la sensación de que no ha hecho este viaje en bote, pues sus pensamientos han permanecido lejos de su cuerpo y lejos del bote. Podría perfectamente haberse quedado en su choza de Upolu. “

One for my baby

Són quasi les tres de la nit.
Ens acabem de conèixer fa una estona a un lloc miserable i amb poca llum.
M'has convidat a una copa i ara jo et convide al meu apartament.
Hem parlat de la vida superficialment, simulant personalitats que no són les nostres.
No calen explicacions, sabem per on anem tots dos.
Pot ser una aventura. O pot ser que no passe res.
Ara ens mirem sense saber per on començar.
Millor prenem una altra.
Copa amb gel.
- Engegue la música?
- No, no cal. Algú està tocant el piano al pis del costat. Sona bé, és tranquil...
Les notes ens acaronen.
Formen una melodia seductora.
Ens mirem.
Passen uns minuts estàtics.
Estem a punt de trencar la màgia.
I la trenquem conversant.
Tontegem, fem bromes i em dius que sóc atractiva.
Encenc una cigarreta i mire el fum.
Faig cercles voladors.
Fem bromes i riguem. Però de què?
No sabem.
Ara arriba el moment,
puc sentir-ho a l'estòmac,
a la pell.
Apague el foc.
I t'apropes...

Manual del "Perfecte" Turista

A continuació exposaré uns quants consells, molt senzills de seguir, per a convertir-se en un/a prototip de turista genial, és a dir, tot aquell que qualsevol país, ciutat o poble estaria encantat de rebre.

1. La regla número ú es pot enunciar amb la famosa sentència "donde fueres, COMPRA". Si vas a algun lloc has de comprar almenys un souvenir qualsevol, i si no serveix per a res amb més motiu. Si no ho fas, seria com si no haguessis estat mai allí, pensa que la teva compra és la prova que demostra el teu pas per un lloc. Sovint, és la compra i no el viatge mateix, l'objectiu del desplaçament. Compra.

2. Lloga tot el que tinguen per llogar, siga una bici, un patinet o un tàndem. Fes.-ho! I agafa el vehicle més gran i extravagant que trobes, ja siga un patinet aquàtic en forma d'ànec o un carro amb ombrel·la groga. Lloga. (M'estic enrecordant de "under my omberela-ela-ela-ela...").

3. Abans de preocupar-te per si un museu té una gran col·lecció, confirma una cosa més important: que aquest dispose d'una gran tenda, perquè si és petita de segur que el museu no valdrà res. Els meus favorits són aquells en els quals és necessari passar per la tenda-museu per a eixir, per a que no et perdes, on podràs trobar llibretetes precioses, senyals de lectura i altres objectes superflus i bonics. Compra. Si dubtes compra sempre perquè no saps mai quan podràs comprar, ai, volia dir tornar.


4. Fes “La Foto” sempre al lloc on més gent hi ha, encara que no comprengues què hi ha. És igual. No importa. Tu fes la foto. Mira per on tothom mira. I toca, toca-ho tot perquè mai se sap quines propietats màgiques pot tindre una estàtua o una pedra envellida pel pas del temps. Ah, si veus un cartell que diga “No pasar”, tu passa. Segur que allí tenen amagades les coses més meravelloses i secretes de tota la ciutat, i del país! Si veus un altre que diga “No tocar”, toca! Tu toca, perquè aquest cartell va dirigit només a aquelles persones irrespetuoses que van pel món fent el salvatge i que ho trenquen tot. I si veus un altre on es pregue guardar silenci per respectar l’estança, tu no fages cas! Parla, parla fort com en ta casa, o més si pots! Si no ho fas així potser ningú s’entere de que has passat per allí. Parla.

5. Provaràs tot allò que se’t dóne per menjar, encara que siguen coses que mai hauries pensat que podries tragar... (açò ha sonat molt malament!) Pensava en un pastís estrany, licors amb insectes o jarops intragables que estàn més roïns que el limoncelo que fabrica el meu pare. La màxima és: “Menjaràs tot allò que pugues fins a rebentar, especialment tot allò que és gratis”. Menja.

6. Acostat a tot allò que siga del tipus “clin-clin-caixa”, pot ser un concert de música típica de la zona al què mai assistiries de veure’l anunciat a la teva ciutat, però tranquil, a aquest sí, el fan especialment pensat per a tu, t’encantarà.

7. Realitza combinacions de roba impossibles, juga amb els colors i les sandàlies, tot pega amb tot, treu de l’armari tot aquell vestuari que no et posaries ni per anar a baixar el fem, i reutilitza-ho! Ara pots!

8. I per últim: Treu al cafre que portes dins, tots tenim un pallasso esperant a ésser alliberat a la mínima oportunitat i aquesta és la teva! Dóna la nota, parla més fort que de costum, crida inclús, xiula, saluda sempre a tothom amb crits i gesticula, sobre tot gesticula molt. Gesticula.

I tot plegat, perquè la vida pot ser meravellosa i allà on vages pots trobar llocs per a pensar i conèixer a gent encantadora... viatja! Viatja molt! I sobre tot, sigues feliç!